4. Sota la pluja

26/05/2028

Després de quasi 5 mesos de sequera, ahir a la nit començà a ploure. El canvi climàtic continua afectant les nostres vides per culpa dels 30 anys folls de finals de segle XX que aguditzaren la majoria de problemes, que ha havien començat amb les revolucions industrials del s XIX i del s XX. Ara la temperatura del maig es com era abans la del juliol. I la pluja anual s'ha reduït un 30% de la que feia fa 50 anys. Malgrat els canvis radicals per aturar la contaminació de CO2 empesos fa 15 anys.. necessitarem dècades per aturar l'efecte hivernacle. Les mesures d'estalvi i reaprofitament d'aigua està sent una de les revolucions ambientals i econòmiques més impactants, juntament amb la de la substitució del petroli per la Generació amb energies renovables i distribuïdes (GERD).

Aquest matí, durant la meditació habitual, ha començat a ploure amb abundor, aigua, aigua, com una cortina espesa, amb un so trepidant... He observat l'aigua, el so, l'olor de pluja... he observat les sensacions que la pluja anhelada provocava en el meu cos, els sentiments d'agraïment, de benestar, d'esperança... M'he sentit connectada amb tothom que pateix sequera i m'he sentit com un camp assedegat que es sadollava amb l'aigua. Sense pensar-m'ho, m'he aixecat, he sortit i he començat a caminar pausadament sota la pluja, com si fos pluja... descalça, amb la camisa de dormir, he sentit com la pell es fonia amb la fina roba xopa... i que transparentava el meu cos com si estigues nua. M'he estirat a l'herba i he obert els braços i la cames com per ser abraçada per l'univers. Les gotes continuaven intenses repicant en tota la pell.. i l'esquena mig immersa en el basal en que la gespa s'estava convertint. Una dutxa esplèndida que alleugeria la calor viscuda les darreres setmanes.

En obrir el ulls, submergida en aquella voluptuosa situació, vaig veure L'Eduard al meu davant, mirant-me amb tendresa i devoció, com qui estigués contemplant una imatge sagrada. Estava ben nu sota la pluja i entreveia amb els meus ulls molls que la seva mirada no aconseguia mirar els meus ulls... sense voltar pel meu cos, atret per aquells atributs que transparentaven sense pudor. Hem estat així una bona estona, mirant-nos i deixant-nos mirar descaradament, observant els canvis que el nostre desig provoca en l'altre. La respiració s'ha anat intensificant.. i els nostres membres erèctils també. Jo continuava amb els braços i les cames ben oberts, com una X, esperant un abraç de l'univers, que rebria mitjançant un bell i trempat jove quan un estremiment, mig de fred mig d'emoció, ens va travessar com un llamp... S'ajupí a un parell de metres i començà a gatejar acostant-se seguint el cercle imaginari que les meves extremitats marcaven – com aquell famós dibuix de Leonardo -. A cada volta el gatet s'acostava més i entrava en el cercle sentint els seus membres acariciant-me els braços, les cames, la cara, les cuixes, els pits.. fins connectar-nos en el centre i fent-nos una abraçada amorosa, integral, còsmica, total... amb tot i tothom.