5.L'exposició de la Raïssa

27/05/2028

La Raïssa està preparant una exposició fotogràfica dels canvis dels darrers 20 anys: armes, energia, aigua, política, media, diner, economia, ciutats, alimentació, finances...

Però el canvi més difícil, està essent el dels valors interioritzats, entre ells el de l'exclusivitat, l'apropiació, l'enganxament a la gent i a les coses.

Avui la Raïssa vol fer fotos d'una de les trobades periòdiques que hem anat fent al Mas del Roure durant aquests anys. En diem festes de despreniment, de celebració del cicle de la vida, amb el morir als nostres desitjos i pors per renéixer més lliures, més universals, més disponibles al que la vida ens ofereix.

Ens hem aplegat el Rajiv, l'Eva, l'Eduard i jo mateixa amb vuit altres amics i amigues en la sala mitjana, al capvespre, a mitja llum. Asseguts en cercle, hem alternat el silenci i el cant, el menjar i el beure, el mirar-nos i el tancar el ulls...

Més tard, les noies han posat al mig del cercle un objecte estimat, molt estimat, un objecte que cadascuna se'n volia despendre per sentir-se més lliure. Tot seguit han anat darrera els nois i els hi han embenat els ulls, i també se'ls han embenat entre elles.

Ara, els nois a les palpentes han anat a cercar un dels objectes i l'han lliurat a alguna de les noies a ulls clucs. S'han assegut cara a cara, i cada parella, sense saber qui era l'altre, i en silenci, s'ha anat acariciant el cos, traient-se la roba, peça a peça, fins abraçar-se una bona estona, sentint el cos, el cor, l'aire, estimant-se, acceptant-se com a persones, més enllà de les formes del cos, del color dels cabells, dels ulls o de la pell.

Cada parella, lliurement s'ha quedat abraçada, s'ha fet massatge o s'ha compenetrat ben a fons. Sempre amb els ulls tancats i sense paraules. Només amb els murmuris i gemecs que emergien de sensacions inexplicables. Poc a poc, sense pressa, han deixat la parella han travessat la sala, han cercat un lloc on seure en rotllana i després d'estar tots agafats de la ma i de cantar un gràcies a la vida, s'han desembenat els ulls i s'han mirat, sense voler endevinar amb qui havia estat cadascú.

La Raïssa ha anat fent fotos de grup, de parella, de detall; malgrat hi havia participat altres vegades, mai havia pogut gaudir de la bellesa de la festa, veure les cares, els cossos, les mans, els gestos... d'uns humans que experimentaven la transcendència de les formes, de les imatges, dels desitjos i les repulsions.

Un altre dia serien el nois qui portarien els obsequis... I en altres ocasions, en que durava tota la nit, les parelles, en acabar amb cadascuna, anaven canviant unes amb les altres... seguint les agulles del rellotge.

En sortir ens hem estirat a la gespa tot contemplant, sols o en companyia, la lluna plena que ens il·luminava i ens recordava que tots vivim a la mateixa casa. I mentre la Raïssa ens mostrava les fotos en la esplèndida pantalla de la càmera... sentíem, en la seva veu, la commoció que li havia produït el contemplar-nos i l'excitació que ens produïa, també a ella, el reviure-ho. En acabar, extasiats per la bellesa de les imatges l'hem omplert de petons, abraçades i carícies.. i amb els ulls clucs s'ha posat a les nostres mans, i la lluna ha resplendit en la pell del seu cos nu i en les humitats de tots turgents llavis compartits.