7.Poliginiàndria realment existent

03/06/2028

Avui vull compartir un escrit que fa anys vaig llegir i que em va ajudar a viure amb normalitat les relacions plurals que mantenia i que, com haureu vist, mantenim entre un cercle variable d'amics i amigues.

Cada societat estableix les seves “normalitats” d’acord a tradicions heretades o a valors explícits. En la nostra, la monogínia (una sola dona) i per tant la monoàndria (un sol home), amb el seus corresponents rituals d’entrada -el matrimoni- i de sortida -el divorci- , i amb el « pecat » corresponent -l’adulteri-.

Però en un món en què cerquem entendre la diversitat no ens pot deixar indiferents altres tradicions d’altres matrius culturals i religioses que tenen altres “normalitats”. La poligàmia (unió d’un individu amb dos o més de l’altre sexe) més estesa és la poligínia, (un home amb més d’una dona), però també hi ha cultures amb pràctiques poliàndriques (una dona amb més d’un home).

Més enllà d’aquestes diferents i antagòniques pràctiques i normes tradicionals, que reflecteixen valors diversos i estratègies d’adaptació a situacions històriques, cal veure fins a quin punt, avui, les normes legals són o no reflex de la “normalitat” social. I, no deixen de sorprendre les creixents xifres sobre el que popularment s’anomena, infidelitat, i legalment, abans, adulteri, majoritàriament d’homes, però també de dones. Si a aquestes xifres li sumen les relacions en el marc de la prostitució, obtindrem que la norma de la “monogamia”, un sol home i una sola dona, no està recollint les pràctiques socials de tenir relació amb més d’una dona o més d’un home, malgrat no sigui de forma estable, com ho són la poligínia o la poliàndria.

Un dels fenòmens més significatius de l’acceptació social del que podem anomenar la “poliginiàndria” – més d’un home i més d’una dona – és el creixent moviments de les parelles o clubs “liberals”, en què parelles de fet o casades busquen la relació sexual amb membres d’altres parelles, trencant voluntàriament i explícitament totes les normes d’exclusivitat tant de les monogàmies com de les poligàmies.

El moviment gay lluita des de fa temps, i comença a tenir els seus èxits, pel reconeixement social de les seves relacions homosexuals o lesbianes, com a relacions “normals” i normativitzades, fins al punt d’estar aconseguint en alguns països el dret al “matrimoni” “monogay” degut a l’evidència que una orientació sexual de minories, considerada pecaminosa per alguns, no podia ser motiu per marginar aquestes persones de la societat.

En aquest cas, la norma recull i normalitza relacions realment existents. En canvi, la norma monogàmica hegemònica, està lluny de recollir les relacions realment existents, i que afectem molts més ciutadans i ciutadanes, de les relacions poliginiàndriques, i les continua marginant i perseguint com a prostitució o com a infidelitat o adulteri.

Els matrimonis monogàmics o poligàmics (de fet, poligínics) varen néixer en contextos socials i religiosos centrats en la procreació, en societats rurals, guerreres, patriarcals.. de control patern del llinatge i de la propietat... sense mètodes anticonceptius generalitzats, contextos que res tenen a veure amb algunes de les societats contemporànies. Un dels indicadors és que la promiscuïtat, cada vegada és més normal entre els joves abans de casar-se.. trencant tots els mites de la necessària virginitat com a condició pel matrimoni. I un altre, és que l’adulteri o la infidelitat és una de les causes de separació i divorci més habituals.

Crec que estem en un camí cap a la llibertat. Cap norma pot pretendre imposar un patró únic a una societat plural i diversa, també i especialment, en el de les relacions i orientacions sexuals. Ara, la societat és permissiva, amb els comportaments no monogàmics, però subjectivament el pes del matrimoni monogàmic està interioritzat, i les infidelitats es viuen tràgicament per les parelles que se senten “enganyades” en relació a un contracte matrimonial i a un ideal... que els fets no paren de mostrar com a cada vegada menys majoritaris.

La relació sexual és d’una complexitat inextrincable - com a impuls instintiu reproductiu, com a impuls de recerca de plaer, com a impuls de comunió i fusió interpersonal i còsmica, com a expressió i construcció amorosa, com a sublimació o compensació de traumes, complexes o frustracions -. Totes les cultures humanes han cercat la manera de canalitzar la sexualitat imposant un model i un sentit “normal” i excloent, marginant o condemnant, les formes “aberrants”. Potser és hora que continuem explorant l’equilibri, també en aquest camp, entre la llibertat i la responsabilitat, entre la subjectivitat i la convivència social.

Creixeran espais poliginiàndrics on viure i reivindicar aquesta llibertat de relació entre més d’un home i més d’una dona, com experiència personal “normal”, que sigui antídot, també, de totes aquelles violències de gènere que es fonamenten en la hipocresia social que alimenta el sentiment de que “la maté porque era mía”.

Afortunadament, aquesta llibertat amorosa no possessiva va creixent, i amb ella s'està reduint la violència contra les dones que fa 20 anys era una plaga en el nostre país.